dimecres, 4 de març de 2009

Back in NYC - Jeff Buckley. La versió més aspre















Quan és parla d'en Jeff Buckley, a tothom i alhora els hi ve al cap la versió que va fer del "Hallelujah" d'en Leoanard Cohen. Però en Jeff ja ens posava en avís al "Grace" amb "Eternal Life" o en el seu segon i pòstum treball, on hi han temes que s'allunya totalment de la dolçor, com l'exemple que us poso avui, que és una versió de Genesis, del seu àlbum "The Lamb Lies Down on Broadway". Hi destaco la marea de distorsió, aquest baix repetitiu i polsant com una fresadora industrial i la veu eterna i torturada de l'amic Jeff.

6 comentaris:

Wood ha dit...

Desconocía que era una versión de Genesis. Aunque la verdad es que nunca seguí mucho a Genesis. Abrazo.

Jean Robur ha dit...

Wood, te recomiendo que escuches "The Lamb Lies on Broadway" el mejor álbum que han hecho Genesis (con o sin Peter Gabriel). Su primera parte es magistral y tiene bastantes puntos de contacto con las operas-rock de los Who.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

M'encanta Jeff Bucley. El seu disc "Grace" i particularment el tema que li dóna títol són una passada. El "Hallellujah" també, però jo em quedo amb la versió original del Cohen. El disc segon i pòstum, no el tinc... Val la pena? Tenia entès que estava a mig fer, mal acabat, i treure'l va ser el típic aprofitament per part de la discogràfica.

Jean Robur ha dit...

La veritat es que sí, no és un disc aconsguit com el "Grace", hi ha una part que té un grapat de cançons on s'estilen guitarres hipersaturades, però té alguna cançó brillant i aquesta cover que no té res a veure amb l'original d'en Gabriel & Co.

SM ha dit...

M'havia oblidat de comentar aquest vídeo, i això que The Lamb és un dels meus discs de capçalera! Una versió sorprenent i interessant, sens dubte, però no sé si funciona millor que l'original a un ritme tan lent...

Jean Robur ha dit...

Més que res, és una versió curiosa, sobretot perquè Genesis i el Jeff, estan molt allunyats tant en estil, com en el temps i en l'espai. Em penso que en Jeff es va fixar més en el títol que no pas en la cançó. Caram, quines coincidències, també per a mi és un disc important, sobretot la primera part és de lo millor que es va fer als anys 70. Destacaria "Melody of Broadway '74", una cançó que tant en Peter i el Phil varen deixar de banda i que és un retrat molt lúcid de l'essència americana.