A petició de l'amic palamosí, us deso aquesta tríada de poemes, en part autobiogràfics.
Variacions per postdata
Sóc culpable,
de les meves paraules,
de res serveixen
per confortar-me
Nely,
la barca s'enfonsa;
puja una boira negra
que des de el fons
t'engoleix, et reclama
Jo,
a la riba
resto impotent,
els meus crits es desfan
al caire de les onades
I si només fos un miratge?
o una fantasia macabra
escrita per una ment trastornada?
No.
No.
Obro els ulls
i m'apareixes glaçada,
mentre la infermera retira les cortines
de l'habitació blanca.
Elegia de Schylge
T'espero,
t'has anat.
Que puc demanar,
si no tinc res?
Que em queda per fer,
si la vida ja no té sentit?
Vull que em siguis present
entre bardisses i camps llaurats.
Em rius,
m'ets vaporosa.
Em creia,
que havies anat fins la sorra,
a jugar
enmig de la ratlla
que separa les ones.
Però el teu alé és fa fonedis.
Corro.
Crido.
Mentre les barques
recullen les xarxes.
Em desperto de nou,
amb la pluja que rega
els grisos turons de Frísia.
A les meves mans
el fang negre,
i les teves cendres,
cauen al terra,
amb mi,
amb mi.
El nostre Mar del Nord
Acullo,
aquest sensefi
d'escuma grisa
i de foc tornejat.
Les nostres aigües
(aviat oblidades),
són esquerdes
d'una casa
que ha deixat de ser nova.
Sona
un orgue entristit,
que cus
les teves cendres en el salnitre.
El plor és clar,
com la fredor
d'aquest onatge,
damunt la llosa i el sepulcre
voldria trobar-te de nou
Mil paraules de salvació,
però la meva inútil vida
no ha pogut fer res
per la teva.
Així el temps passi
i més gent vingui aquí
per al darrer adéu,
mentre contemplo
el nostre Mar del Nord.
Per Nely.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada