Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de juny del 2009

L'Albatros s'acomiada i marxa cap a l'est. Cap un sol llevant - Jean Robur. Hell or High Water - William Elliot Whitmore
























Amics, bloggers, visitants ocasionals i demés que rondeu per la xarxa i voltants, m'acomiado. Ha sigut una interessant i alliçonadora estada, però ara me'n vaig. Com dirien a Ses Illes no passeu pena, marxar, morir o abandonar no és quelcom d'extraordinari, sinó el que tothom fa. El que és insà és voler-se aferrar-se a les coses costi el que costi, i veure només la pròpia visió i no la de l'altre. Podeu treure els links i qualsevol referència a mi o a la nau, encara hi estarà alguns dies el blog a la xarxa, fins que d'una manera silenciosa, tranquil·la, serena i anònima, tot el contingut d'aquest blog desapareixerà, com desapareixen les olors i les pudors en un dia de tramuntana. Us deso un poema i una cançó d’en William Elliot Whitmore, amb una lletra molt preclara. Gràcies a tots, per tot!


Cap un sol llevant

Suposo que això,
o és la vida o la mort,
o tot alhora

Ara una lleugera brisa
bufa els núvols,
foradats per l'aurora

Torno, torno,
però me'n vaig,
ja ho sabeu

La pell morta
és aliment,
llampega en la humitat

He escalat foses abissals,
ressaques furtives,
chemtrails de cotó de sucre

Una ruta a Centenys,
mercaderia d'en T.M.,
i un homenatge a un gat saltenc

El Telm i la Nora se'n van
pels prats celestials,
gràcies a un televisor i al Pinnacle - Premiere

Hi ha un camí trist
al caire d'un full de carta,
i els mons construïts ara són runa

Sords, Riudellots,
La Barceloneta, Can Serra,
i Sant Julià de Cabrera

Volen olibes
al vall de les fulles,
i Moribund és a la terra de les heures

En Jules Verne, en Rafael Masó, en Fernando Pessoa i en H.M.R.T.L.M.T.C.,
beuen absenta i ratafia,
i miren els bells divans al voltant de la lluna

Dies a Horta de Sant Joan, Foix,
Cee, Carrión de los Condes,
i el Delta de l'Ebre

Us deixo,
no en el llit de mort,
sinó des d'el pont de l'Albatros

Begueu,
i seguiu somiant...

diumenge, 17 de maig del 2009

Oda a la ratafia - Rafael Masó. Per aquests mesos i els que queden






















Hola de nou! He tornat abans del que em pensava a reprendre el vol de l'Albatros per la senzilla raó és que no duri massa aquest blog. Si, ho sé, en sóc de tremendista, però la sensació que tinc ara i avui és aquesta. I no crec que sigui una tornada serena, més aviat serà a batzegades, no us refieu de trobar un post cada dos dies com feia l'any passat. I si us ha semblat amargues aquestes paraules, almenys per un moment, alceu amb mi un got de ratafia i llegiu l'oda que li va dedicar l'arquitecte Rafael Masó, que ha acompanyat al blog, en aquests mesos d'absència.


Oda a la ratafia

Un cant de pura lloança
Un cant de pura gaubança
Vull cantar en aquest dia
En honor a la RATAFIA:

Ratafiat et fasciamus
Et consequatur llepamus.
Això ho va dir un sant molt vell
Que era molt net de clatell,
Però segons diu la història
Avui ja és dalt la glòria.

Mai no s’ha pogut trobar
Allà on el van batejar
Per això el seu nom no s’escriu
I ningú sap com es diu
Però se sap bé del cert
Que va viure en el desert.

Allí feu la ratafia
I amb ella es sostenia
Sense menjar res més
Només herbes i papers.

Després sortí per la terra
Ans de començar la guerra
I anà a predicar arreu
A tot el poble europeu,
L’asiàtic i l’africà
Sense deixar l’Oceania
On hi estigué trenta-un dies
Mai ningú se’n va oblidar
Perquè a tothom que hi trobava
Ja la recepta donava
D’aquest licor sens igual
Que mai a ningú fa mal.

Més la gent ja no aprecia
Allò bo de la ratafia
I per la mandra que té
D’anar llegint un paper
Ha perdut el formulari
En el qual es pot trobar-hi
La manera com es cria
Nostra excelsa ratafia.

Sols en un lloc poc comú,
La Masia de Can Bru,
Es conserva un pergamí
Que el vaig llegir abans d’ahir
Que explica amb tots els detalls
Com es fa amb bona harmonia
Un bocoi de ratafia;
I ara us recitaré
Tot el que diu el paper
Millor el pergamí
Que costa un xic de llegir
Perquè la lletra és molt vella
I a més a més un xica garrella:

“In nomine Patri et Filium
Et omnium Sanctum Spiritum,
Ut facerem ratafiam
In primum vintium diam;
Compram aqua ardentorum
De adrogueram veinorum
Et posavit nous tendrarum
Et totus ben barrejarum
Ut faciebatur calendas
Tut colatur remenandas
Et comprabitur de sucrorum
Quince unces et litrorum
Et canyella et clavel•larum,
Limonabitur limonam
Barrejandum per purronam,
Vinte die tut plegati
Cada dia remenati,
Et in solum et serenam
Quot tornabitur morenam
Et collabitur finalis
Per maneras usualis
Et testatus qualquis gotis
Et llepabitur bigotis.”


Heus aquí ben explicat
Amb llatí molt depurat
En que conta l’escriptura
Però que és la gran manera
De fer Ratafia Vera.
La més dolça i transparent
Que hi ha sota el firmament.
I que no ho dubti ningú
Que així la fan a Can Bru
Que per això és la més bona
Que es coneix en tot Girona
I encara per dir-ho millor
En tot el món, Sí Senyor!
Si hi ha algú que en vol dubtar
Bon punt li facin tastar
Ja veureu com de seguida
Dirà que això no és mentida.

Heus aquí doncs explicat
El per què la Ratafia
És el millor que aquí es cria
I ara ja em dispensaran
Si potser els he estat cansant
Però si he fet tanta d’olla
És que vull guanyar-me una ampolla.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Anoharra, Arrahona, Banderas de Mayo - Poesia: Molt més i més enllà



















Avui us recomano uns quants blogs de poesia d'en Francesc Puigcarbó. Perquè és necessària. Perquè malgrat alguns caps grossos, diu molt més que les altres disciplines d'escriptura. Perquè no s'ha de ser rapsoda ni dir els versos de manera afectada o inflamada, ni tant sols recitar-la, amb que ho llegeixi la teva ment n’hi ha prou. Perquè malgrat no entenguis un borrall del que s'escriu, t'omple, t'anima a cercar. Aquí teniu les adreces:

Anoharra

Arrahona

Banderas de Mayo


Per acabar, agrair al Francesc Puigcarbó, que m'ha deixat penjar un poema cada diumenge, desde el novembre fins avui. Gracies Francesc!

dimarts, 11 de novembre del 2008

Dies a l'hospital - Pau Llauder















Advoco,
per la pau parada
damunt el llit

Esbandint la pell,
la brossa degota
sota la rampa

La pudor pròpia,
presa i salvaguardada,
en grans grams

Ompliu-me els dies
d'aèries tornes,
de bullits flocs

La màquina rovellada
per esgotats plans,
i el temps flameja clar i erminiat

Damunt meu
el pes de edifici,
que tornaré a carregar

Balustres en les meves cicatrius,
carn encoberta pel lli,
Torrents de blancall ompliran per sempre més...

Passadissos sense fi.

divendres, 22 d’agost del 2008

La Trilogia de Midsland - Chen Ruestes


















A petició de l'amic palamosí, us deso aquesta tríada de poemes, en part autobiogràfics.



Variacions per postdata

Sóc culpable,
de les meves paraules,
de res serveixen
per confortar-me

Nely,
la barca s'enfonsa;
puja una boira negra
que des de el fons
t'engoleix, et reclama

Jo,
a la riba
resto impotent,
els meus crits es desfan
al caire de les onades

I si només fos un miratge?
o una fantasia macabra
escrita per una ment trastornada?
No.
No.

Obro els ulls
i m'apareixes glaçada,
mentre la infermera retira les cortines
de l'habitació blanca.



Elegia de Schylge


T'espero,
t'has anat.

Que puc demanar,
si no tinc res?
Que em queda per fer,
si la vida ja no té sentit?

Vull que em siguis present
entre bardisses i camps llaurats.
Em rius,
m'ets vaporosa.

Em creia,
que havies anat fins la sorra,
a jugar
enmig de la ratlla
que separa les ones.

Però el teu alé és fa fonedis.
Corro.
Crido.
Mentre les barques
recullen les xarxes.

Em desperto de nou,
amb la pluja que rega
els grisos turons de Frísia.

A les meves mans
el fang negre,
i les teves cendres,
cauen al terra,
amb mi,
amb mi.



El nostre Mar del Nord

Acullo,
aquest sensefi
d'escuma grisa
i de foc tornejat.

Les nostres aigües
(aviat oblidades),
són esquerdes
d'una casa
que ha deixat de ser nova.

Sona
un orgue entristit,
que cus
les teves cendres en el salnitre.

El plor és clar,
com la fredor
d'aquest onatge,
damunt la llosa i el sepulcre
voldria trobar-te de nou

Mil paraules de salvació,
però la meva inútil vida
no ha pogut fer res
per la teva.

Així el temps passi
i més gent vingui aquí
per al darrer adéu,
mentre contemplo
el nostre Mar del Nord.

Per Nely.

divendres, 18 de juliol del 2008

Res funciona. Dia Negre - Chen Ruestes



















No m'agrada parlar de mí a modus personal, pel simple fet que no en sóc de vanitós (cosa que altres bloggers si que ho fan, fins a extrems delirants, no dic noms), ni ser tant patètic per fer de la meva situació personal, una exposició de quadres. En tot cas, sempre deixo que parli la poesia. Aquí en teniu una petita mostra, d'un poeta que esciu a Relats en català:

Estic errat,
i penjo estols de núvols grisos
amb saltants de mar absent.
Aplaudeixo a John Coltrane
que abona eixarreïda rebava
trencada als dits.

Hi ha paraules per descriure'm a Palafrugell
perdut entre els carrers del polígon industrial.
El dol és a Torres Jonama
on els cotxes van a milers
cap a l'escorxador.

No,
no podré tornar,
on la roba estesa
s'asseca
amb la garbinada salada

Miro cap a Tamariu,
i els roquissers de Mont-ras.
Atzavares mortes
per assenyalar
un dia d'infortuni.

Buit el mar,
buit el vent,
buits mots
vaig repartint.

diumenge, 29 de juny del 2008

Drunken Butterfly - Sonic Youth. L'acte suprem en nom del rock i la poesia
















Sonic Youth: Controversia i descontrol, dispersió, destrucció, sexe i distorsió. HO NECESITO! Ja en tinc prou de bandes que fan el seu reportori com si caguesin una petita tifa d'or. El pitjor es la gent, que acudeix en massa als grans festivals sense tenir ni puta idea de qui toca, i el pitjor, molta gent hi va per a veure la gent i com dien ells, a veure "l'ambient". Buff, quina cosa tant idiota. Si jo quant vaig a un concert el que vull és veure a la banda, la gent és el que menys m'interesa. Si ho pogues fer, els esborraria a tots. Per desgracia, he tingut d'assitir a algun d'aquests festivals perquè no tenia altre posibilitat. Suor, empentes, no sol haver-hi seients, tothom fuma herba (troba fastigosa l'olor) i un llarg etc. Els Sonic Youth precisament tocaven en un gran festival, pero crec que era l'única oportonitat de veurel's. I ara més que mai es fan necesaris, perqué adopten aquest estil tant perillós en que les cançons es desfan en un mar de distorsio, en que la Kim escupeix la seva historia d'amor vers un violador, on veus als músics excitats per el toquen i ho contaminen. Es de les coses que fan viues el rock. Que no tot està asegurat i quadriculat. Que encara hi poden haver-hi temes frontera que algú ha d'atrevessar i ells, sens cap mena de dubte, en són pioners.

divendres, 27 de juny del 2008

Tony i Elvira, comiat a Lakeview Drive - Tony Montana

















Una estona
per romandre-hi,
esperant el darrer acte del funeral

Línies fredes
en el marbre,
on hi havia confort
ara hi ha dolor

Tibàrem la corda fins trencar-la,
duel, dol,
passes en la sorra
pels vorals del cementiri

L'alè és fred i s'ha tornat amarg,
no diem res més,
som noms
esvaint-se amb el fum d'una sobretaula.

diumenge, 15 de juny del 2008

Mercy Street - Peter Gabriel. Tanco el blog per uns dies...

















Tanco el blog per uns dies, disculpeu però miraré de concentrar-me totalment en feines pendents de fer. Us deixo de nou amb en Peter amb una canço paradigamatica per a mí, ahir, avui i espero que demà. Salutacions!

diumenge, 8 de juny del 2008

Com un salm - Pau Llauder. 40 - U2



















Com un salm, la vida passa
i el retrunyir dels primers anys
s'enlenteix i s'oblida

Com un salm, posem límits
i ens entestem a ser-ne culpables,
i restar famèlics del primer son

Con un salm, la visió en blau,
certifica el buid del davant,
ara i desprès

Com un salm, els errors retornen,
una i altra vegada,
malgrat el camí recorregut

Com un salm, més enllà,
hi som, hi erem,
mentre defalleixen els sentits.

dijous, 15 de maig del 2008

I com els dies passen - Pau Llauder


















I així els dies passen,
aquí i allà.
Imperis que s'aixequen,
estadis disminuits que moren.

I l'instant present roman estàtic,
mentre el futur i el passat
reclamen la seva part.

I en la nostra inconsciencia,
contemplem la nostra obra desertica,
mentre som enterrats
sota el glaç.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Sóc vianant - Pau Llauder

























Sóc vianant,
el món circumscrit
i encapsulat
dins el nostre esgotament.

Sóc vianant,
absurds kilòmetres he viscut,
mentre era desdibuixat al bressol.

Sóc vianant,
enllà el punt on s'uneixen
els camins per tornar
a començar.

Sóc vianant,
què hi ha al acabar?
perquè s'aturen les nostres passes?

dimarts, 11 de març del 2008

L'Albatros - Charles Baudelaire

















Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales balnques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Pessoa - Reportatge

Com no, l'inefable Pessoa en un magnífic reportatge fet a Café con Libros



i aqui teniu un link cap un post del Toni Ibàñez que va dedicar-li:

http://entrellum.blogspot.com/2007/08/pessoa-revisitat.html#links