diumenge, 17 de maig de 2009

Oda a la ratafia - Rafael Masó. Per aquests mesos i els que queden






















Hola de nou! He tornat abans del que em pensava a reprendre el vol de l'Albatros per la senzilla raó és que no duri massa aquest blog. Si, ho sé, en sóc de tremendista, però la sensació que tinc ara i avui és aquesta. I no crec que sigui una tornada serena, més aviat serà a batzegades, no us refieu de trobar un post cada dos dies com feia l'any passat. I si us ha semblat amargues aquestes paraules, almenys per un moment, alceu amb mi un got de ratafia i llegiu l'oda que li va dedicar l'arquitecte Rafael Masó, que ha acompanyat al blog, en aquests mesos d'absència.


Oda a la ratafia

Un cant de pura lloança
Un cant de pura gaubança
Vull cantar en aquest dia
En honor a la RATAFIA:

Ratafiat et fasciamus
Et consequatur llepamus.
Això ho va dir un sant molt vell
Que era molt net de clatell,
Però segons diu la història
Avui ja és dalt la glòria.

Mai no s’ha pogut trobar
Allà on el van batejar
Per això el seu nom no s’escriu
I ningú sap com es diu
Però se sap bé del cert
Que va viure en el desert.

Allí feu la ratafia
I amb ella es sostenia
Sense menjar res més
Només herbes i papers.

Després sortí per la terra
Ans de començar la guerra
I anà a predicar arreu
A tot el poble europeu,
L’asiàtic i l’africà
Sense deixar l’Oceania
On hi estigué trenta-un dies
Mai ningú se’n va oblidar
Perquè a tothom que hi trobava
Ja la recepta donava
D’aquest licor sens igual
Que mai a ningú fa mal.

Més la gent ja no aprecia
Allò bo de la ratafia
I per la mandra que té
D’anar llegint un paper
Ha perdut el formulari
En el qual es pot trobar-hi
La manera com es cria
Nostra excelsa ratafia.

Sols en un lloc poc comú,
La Masia de Can Bru,
Es conserva un pergamí
Que el vaig llegir abans d’ahir
Que explica amb tots els detalls
Com es fa amb bona harmonia
Un bocoi de ratafia;
I ara us recitaré
Tot el que diu el paper
Millor el pergamí
Que costa un xic de llegir
Perquè la lletra és molt vella
I a més a més un xica garrella:

“In nomine Patri et Filium
Et omnium Sanctum Spiritum,
Ut facerem ratafiam
In primum vintium diam;
Compram aqua ardentorum
De adrogueram veinorum
Et posavit nous tendrarum
Et totus ben barrejarum
Ut faciebatur calendas
Tut colatur remenandas
Et comprabitur de sucrorum
Quince unces et litrorum
Et canyella et clavel•larum,
Limonabitur limonam
Barrejandum per purronam,
Vinte die tut plegati
Cada dia remenati,
Et in solum et serenam
Quot tornabitur morenam
Et collabitur finalis
Per maneras usualis
Et testatus qualquis gotis
Et llepabitur bigotis.”


Heus aquí ben explicat
Amb llatí molt depurat
En que conta l’escriptura
Però que és la gran manera
De fer Ratafia Vera.
La més dolça i transparent
Que hi ha sota el firmament.
I que no ho dubti ningú
Que així la fan a Can Bru
Que per això és la més bona
Que es coneix en tot Girona
I encara per dir-ho millor
En tot el món, Sí Senyor!
Si hi ha algú que en vol dubtar
Bon punt li facin tastar
Ja veureu com de seguida
Dirà que això no és mentida.

Heus aquí doncs explicat
El per què la Ratafia
És el millor que aquí es cria
I ara ja em dispensaran
Si potser els he estat cansant
Però si he fet tanta d’olla
És que vull guanyar-me una ampolla.

8 comentaris:

SM ha dit...

Feliç retorn, Robur, pel temps que sigui. Precisament una ampolla de Ratafia com la del teu post era una de les peces "exòtiques" de la meva bodega a NY...

Jean Robur ha dit...

Merci Salvador. A falta de provar-ne més, la ratifa Rosset és la que més m'agrada. Doncs m'hagues agradat veure la cara d'algun novaiorques provant l'inmortal licor de nous verdes. Per cert, si es pren a temperatura ambient es decobreixen noves textures com et va passar a tu amb la cervesa, encara que jo preferixo que la Rosset estigui a un punt de congelar-se, sembla caramel.

WOOD ha dit...

Pues yo no tengo ninguna botella a mano pero brindo por tu retorno con el primer líquido que tengo a mano (café) y escribe cuando el cuerpo te lo pida. Abrazo.

Jean Robur ha dit...

Gracias Wood. He vuelto, pero lo más seguro es que pronto desaparezca el blog. Un saludo desde las comarcas aereas!

WOOD ha dit...

Si así lo consideras, que asi sea. Entiendo que llevar el blog puede hastiar. Yo también tengo rachas y en mas de una ocasión lo he pensado. Espero que lo medites y reflexiones y lo dosifiques como estimes oportuno. No me agradaría que desapareciera. Además de lo interesante que me parece, es el único espacio donde practico la lectura en nuestra lengua. Por cierto, lo de Gomez que me has dejado, andamos totalmente de acuerdo. Abrazo.

Jean Robur ha dit...

Merci Wood, osti, amb les teves paraules, em fas repensar i tot, comentaris com el teu em fan sentir-me agraït. I sobretot venin de tu, que tens un blog increïble, si, si, és dels més complerts que he llegit per la xarxa. Per cert, tornant al tema Gomez, la darrera cançó del seu segon àlbum és molt bona, si t’en recordes. Salutacions a les terres valencianes!

WOOD ha dit...

Acabo de mirarlo ahora. Creo que te refieres a "Rhythm&blues alibi". Es verdad. No me acordaba de ella. Acabo de oirla. Un lujo a los oidos. Saludos y gracias por los elogios. Me agrada que te haya motivado a meditarlo. Abrazo.

Jean Robur ha dit...

Eeh Wood, me referia a "Devil will ride", aunque la que has dicho también esta mu bien ;-). Merci per les teves paraules!