Amics, bloggers, visitants ocasionals i demés que rondeu per la xarxa i voltants, m'acomiado. Ha sigut una interessant i alliçonadora estada, però ara me'n vaig. Com dirien a Ses Illes no passeu pena, marxar, morir o abandonar no és quelcom d'extraordinari, sinó el que tothom fa. El que és insà és voler-se aferrar-se a les coses costi el que costi, i veure només la pròpia visió i no la de l'altre. Podeu treure els links i qualsevol referència a mi o a la nau, encara hi estarà alguns dies el blog a la xarxa, fins que d'una manera silenciosa, tranquil·la, serena i anònima, tot el contingut d'aquest blog desapareixerà, com desapareixen les olors i les pudors en un dia de tramuntana. Us deso un poema i una cançó d’en William Elliot Whitmore, amb una lletra molt preclara. Gràcies a tots, per tot!
Cap un sol llevant
Suposo que això,
o és la vida o la mort,
o tot alhora
Ara una lleugera brisa
bufa els núvols,
foradats per l'aurora
Torno, torno,
però me'n vaig,
ja ho sabeu
La pell morta
és aliment,
llampega en la humitat
He escalat foses abissals,
ressaques furtives,
chemtrails de cotó de sucre
Una ruta a Centenys,
mercaderia d'en T.M.,
i un homenatge a un gat saltenc
El Telm i la Nora se'n van
pels prats celestials,
gràcies a un televisor i al Pinnacle - Premiere
Hi ha un camí trist
al caire d'un full de carta,
i els mons construïts ara són runa
Sords, Riudellots,
La Barceloneta, Can Serra,
i Sant Julià de Cabrera
Volen olibes
al vall de les fulles,
i Moribund és a la terra de les heures
En Jules Verne, en Rafael Masó, en Fernando Pessoa i en H.M.R.T.L.M.T.C.,
beuen absenta i ratafia,
i miren els bells divans al voltant de la lluna
Dies a Horta de Sant Joan, Foix,
Cee, Carrión de los Condes,
i el Delta de l'Ebre
Us deixo,
no en el llit de mort,
sinó des d'el pont de l'Albatros
Begueu,
i seguiu somiant...
6 comentaris:
Et trobaem a faltar, tu! Els teus posts i els teus comentaris són sempre encertats. Serà una llàstima no trobar-los més a la xarxa...
I això? Per què eliminar-lo? Després de tota la feinada a penjar coses, si no vols penjar res més, almenys podries deixar l'Albatros flotant eternament pels espais virtuals...
Te echaré de menos. Si cambias de opinión mas adelante serás bienvenido. Eres un grande. Gracias por tus consejos, compañero. Abrazo.
Benvolgut Salvador,
ja m'agradaria compartir la teva visió sobre mi. No he sigut sempre d'encertat o raonable, però segur que almenys en el moment de donar una opinió he mirat de ser sincer. Segur que en saps més que jo d'agafar les maletes i marxar. Hem de saber afrontar la futilitat, la pèrdua, són tantes les coses innecessàries que carreguem a les nostres esquenes i que ens tenen lligats sense donar-nos compte. No dic que la nau sigui una carrega insuportable ni molt menys, ja he dit en algun post que és millor saber abandonar abans que el que escrius o penges deixis de fer-ho amb il·lusió i passió. Merci pels afalacs, pels comentaris i salutacions aèries i gironines!
Benvolgut Oscar,
el que no vull fer és com en Conan Doyle, que va tenir de ressuscitar a un personatge seu. Ja ho he dit en el post, és bo que veiem la visió de l'altre. I que és una pàgina web o un grapat de planes, sinó el signe de la nostra vanitat, una feina ben feta que fa el nostre infant interior i que li ensenyem als nostres pares esperant els típics afalacs gratuïts. Hem de saber desprendre's del que no necessitem o que veiem que ho necessita algú altre. És bo anar lleuger d'equipatge, l'experiència i trobar les coordenades és bo per viure, però per crear s’ha de saber-se reinventar i fer taula rasa. Ja ho deia en Pablo Picasso:" Als dotze anys sabia dibuixar com en Rafael, però vaig necessitar tota una vida per aprendre a pintar com un nen".
"Benvolgut" Wood,
Gracias por acompañarme ya en la recta final de este blogg. La muerte solo significa que otros nacen, fijate, el Albatros se despide cuando nace otro dia. No importa el final de camino, sino el camino que tu recorres. Gracias otra vez y hasta siempre!
Publica un comentari a l'entrada