En més d'una ocasió, el senyor Luis Eduardo Aute ha dit que quan estava fent el servei militar a les casernes de Girona, va perdre el sentit del color i tot ho veia en blanc i gris. No m'estranya gens. Des d'uns anys ençà a Girona i voltants els dies de boira cada cop son menys, però jo si que recordo als anys 70 i 80, quan els dies de boira (i fred) eren més habituals, tenir la mateixa sensació, sobretot quan anava a l'escola, on les parets tenien el mateix color depriment gris que a les casernes. Ara ja no hi són, només queda un edifici militar i que em penso que l'han repintat amb un color una mica més viu. D'ell és aquesta cançó dedicada a les darreres víctimes del franquisme, i que foren afusellades al trencar el dia.
Uns anys més tard, els Menaix a truà (grup bastant anodí malgrat la suma dels seus components i de nom horrible, em fa recordar la banda aragonesa Puturrú de fuá) han fet una versió més que digna i equilibrada. Recordo quan estava treballant de transportista, que em vaig trobar al Toni Xuclà (un dels seus components) i em va preguntar pel Teatre de Salt. I això que li vaig indicar bé i amb tot tipus de detalls, l'amic va anar a la seva i va seguir sense girar i quasi estampant-se amb un camió al saltar-se un semàfor en vermell. Llàstima no haver tingut un mapa, encara que crec que no li hagués servit de massa. Us deixo amb la cançó, salutacions i que la disfruteu!
2 comentaris:
Excelente e interesantísimo texto. Ni te plantees por asomo dejarlo, insisto. No se yo Aute en Girona pero alguno lo vió todo en blanco y gris en Lanzarote, haciéndose interminable cada alba. Abrazo.
Gracias Wood. Dime donde tengo de escribir o dar mi opinión, que por tí lo hago encantado. Gracias por los ánimos. Quizás me lo replantee, y gracias por tu apunte canario. Abraçades!
Publica un comentari a l'entrada