Sonic Youth: Controversia i descontrol, dispersió, destrucció, sexe i distorsió. HO NECESITO! Ja en tinc prou de bandes que fan el seu reportori com si caguesin una petita tifa d'or. El pitjor es la gent, que acudeix en massa als grans festivals sense tenir ni puta idea de qui toca, i el pitjor, molta gent hi va per a veure la gent i com dien ells, a veure "l'ambient". Buff, quina cosa tant idiota. Si jo quant vaig a un concert el que vull és veure a la banda, la gent és el que menys m'interesa. Si ho pogues fer, els esborraria a tots. Per desgracia, he tingut d'assitir a algun d'aquests festivals perquè no tenia altre posibilitat. Suor, empentes, no sol haver-hi seients, tothom fuma herba (troba fastigosa l'olor) i un llarg etc. Els Sonic Youth precisament tocaven en un gran festival, pero crec que era l'única oportonitat de veurel's. I ara més que mai es fan necesaris, perqué adopten aquest estil tant perillós en que les cançons es desfan en un mar de distorsio, en que la Kim escupeix la seva historia d'amor vers un violador, on veus als músics excitats per el toquen i ho contaminen. Es de les coses que fan viues el rock. Que no tot està asegurat i quadriculat. Que encara hi poden haver-hi temes frontera que algú ha d'atrevessar i ells, sens cap mena de dubte, en són pioners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada