Si els 80 foren de plenitud pel rock i el pop i els 90 de la destrucció nihilista i descomposició progressiva, aquesta dècada sembla que vol tornar a l'inici de tot, com en Dylan i els folksingers dels 40,50, i principis dels 60. Una guitarra i tota la força emocional en les lletres, i si s'escau, altres instruments, però no per fardar-ne, sinó com a recolzament total, no per marcar una diferencia amb la competència. Parlant de les lletres, ja no parlen d'acomplir grans ideals, arrasar-ho tot, o inventar-se himnes. No. Aquesta per exemple parla de com una mena de redempció, de reconèixer un i altre cop les equivocacions i sobretot deixar fluir. Ni milionaris abans dels 30 ni consumisme atroç. Només que passi la vida.
