Ja a les acaballes d'aquest blog, vull retre homenatge a un cantautor que ha influït a molta música feta a la segona meitat del segle XX. Si en Robert Johnson ens va desar el seu punt de vista del blues i la seva manera de tocar la guitarra, en Leadbelly ha donat la seva herència musical a tot un reguitzell de bandes, solistes, cantants i grups de pop, blues, folk, rock, i un llarg etcètera. Per què veieu lo desapercebut que ha sigut en Leadbelly, us en faig un petit tast de gent que l'ha versionat.
Kisses Sweeter Than Wine - Theodore Bikel, Judy Collins
Puc estar errat (però no m'importa, a fi de comptes, açò s'acabarà aviat), peró crec que aquesta banda si sap madurar i no fa errades tontes pot arribar molt lluny. I es nota que no són una banda encotillada o plena de complexos. Res d'això. Pulsió rock-pop-indie i tot el que voleu per amanir-ho, l'important és que cadascú vegi si el que està escoltant li transmet alguna cosa. En el cas d'aquesta jove banda i en opinió meva, van a tota màquina i pel bon camí.
Si els 80 foren de plenitud pel rock i el pop i els 90 de la destrucció nihilista i descomposició progressiva, aquesta dècada sembla que vol tornar a l'inici de tot, com en Dylan i els folksingers dels 40,50, i principis dels 60. Una guitarra i tota la força emocional en les lletres, i si s'escau, altres instruments, però no per fardar-ne, sinó com a recolzament total, no per marcar una diferencia amb la competència. Parlant de les lletres, ja no parlen d'acomplir grans ideals, arrasar-ho tot, o inventar-se himnes. No. Aquesta per exemple parla de com una mena de redempció, de reconèixer un i altre cop les equivocacions i sobretot deixar fluir. Ni milionaris abans dels 30 ni consumisme atroç. Només que passi la vida.
Poesia, lletres treballades i gens afectades, ni reivindicatives, ni falses, ni venudes. Posada en escena pulcra i artística. Tenir tots els trumfos i no donar en el clau? No hi ha explicació. Potser si que els Relk els hi falta una punta més comercial. Si. Però prefereixo a ells als dinosaures musicals de Catalunya que no tenen on caure morts i no entens com tinguin encara la barra de pujar a un escenari. No dic noms. Ni que en part també s'ho mereixin. Però hi ha coses que clamen al cel, una és tenir certa entitat i mestratge i l'altra, fer un atemptat al públic en forma de bombes d'avorriment. Potser a Catalunya no hem arribat encara, a una massa crítica de grups amb certa entitat alternativa i que encara tinguem d'aguantar anys i panys a bandes mortes-vivents que s'arrosseguen patèticament pel país.
Doncs encara que duri poc, aquest clip ha estat coent-se durant uns quants mesos. I és la darrer capítol al no tenir més material aeronàutic per barrejar. He posat als Hüsker Dü com a fons, amb una bonica i explaidora melodia, que espero que us relaxi o us faci perdre els nervis.
És donen múltiples casos en el Rock, en que el baixista es el motor de la banda. Paul MacCartney, Mike Mills i el mateix James McNew de Yo la Tengo. De fet fins que no arribà ell, la banda seguia un camí erràtic. Aquesta cançó potser és de les millors del seu àlbum del 1997 "I Can Hear the Heart Beating as One". Que en gaudiu!
Fa pocs dies que els Lax varen tocar a La Mirona i on només podien entrar menors de 16 anys i els adults que els acompanyessin. I un rotatiu de Girona afirmava que això era un acte de valentia. Doncs jo no ho veig per enlloc. Més aviat, i com es diu en el món de la música, s'han vengut, a la que m'oloro, a alguna subvenció del nostre govern. I sembla en això que encara governin els de Convergència, amb aquell paternalisme tant despreciable. I jo em pregunto: Són pallassos? Són animadors per a mainada? Són explicadors de rondalles que tenen de fer tonteries perquè es pensen que els nens tenen de viure entre l'humor i la felicitat? A mí el que em dol que la música feta aquí tingui aquest caire infantiloide, xuclador de subvencions, i amb un nivell tant baix. I voldria incidir en això en primer lloc a qui ha donat la subvenció (cosa que ho poso amb pinces perquè ho desconec), com volen que el català sigui atractiu per a la gent si només donen cales a la cultura quant es tracta d'infants i mentre, es té de pagar més car per llegir en català. Abarateixin la cultura i fent-la atractiva es quant es mereixedora d'atenció. I en segon lloc per els Lax. Jo voldria saber si els Metallica, Bruce Springsteen, Ramones, The Doors varen fer mai un concert com el que vareu fer l'altre dia a Salt? La resposta es no. I en tindrieu de pendre nota. Per vàries raons, jo destacaria, que la música no es tindria mai de restringir ni per edat, sexe, o tribu urbana i per altra banda, amb accions com aquesta, el rock i el pop fet en català tindrà d'anar llastrat amb aquestes bajanades, i potser el més greu, que la gent que t'escolta avui, demà no t'escoltarà perquè les cançons infantils les deixes quant et fas adult.
Potser ells són el darrer intent en que el rock i el pop es puguin fer amb un màxim denominador comú. I aquesta cançó, potser l'última gran junt a "Overcome" (en seu seguent album "V") en l'intent de que el rock aglutines a quanta més gent millor. Malauradament els seus àlbums recents els trobo insipids i sense cap guspira de genialitat.
En la frontera entre els anys 80 i 90 i sobretot a Amèrica, varen sorgir multitud de bandes que volien reescriure la música hereva del rock i del pop. Potser els més ben parats foren els REM, que feren un viatge exitós del rock alternatiu al pop intelectual per a grans estadis. Moltes bandes es varen quedar en el camí o segueixen però amb les forces molt minvades. Els Mekons es un d'aquests exemples, que amb intermitencies segueixen tocant.
Si hi ha un grup integre i que es mereixes pasar a l'historia de bandes rock posteriors a la "Movida", sens cap mena de dubte Los Enemigos es tindrien de distinguir per damunt d'altres grups amb més vendes i més recursos. Acaballes dels 80, Josele Santiago i companyia fan els dos primers albums de Enemigos, on el rock guitarrer més clàsic inunda la música i una visió satírica, tabernera i mordaç prima en les lletres del seus dos primers albums: Ferpectamente i Un tío Cabal, potser la seva millor època. Desprès vindrien com d'altres bandes, els avatars típics en el negoci de la música: Drogues, problemes amb les discogràfiques i gires interminables que poc a poc anaren desgastant a la banda. Vaig tenir la sort que en la seva darrera gira varen aterrar a Girona per Fires i sorpredre'm de que molta gent els coneixia i es savia les cançons. Us deixo amb el video-clip dels amics madrilenys corresponent al seu segon album i inspirat en l'etern vaquer.
ZZ Top. Icones del més profund somni sureny i fronterer. Blues-Rock disfressat que es debat entre la sorna i les notes més profundes, entre tecnologia puntera i les guitarres més punxants. Inclasificables i a l'hora ben reconeixibles, aqui us deso una cançó del seu primer album, que aquí apareix un xic canviada, potser perqué llavors ja tenia 26 anys.
Supertramp. Paraules majors dintre el meu imaginari. Potser més per l'influencia de les meves germanes en un primer moment, que no pas per iniciativa meva. Què dir d'aquesta gran banda? Doncs que recollien el tesmoni deixat pels Beatles, tant en les cançons-hits com en una certa legió de fans, no massa numerosa tampoc. Nascuda en plena epoca de les bandes progresives, en part n'arrossegava certs tics, però per sort també tenia molts més matissos. Per exemple la instrumentació de la banda. Teclats, piano, saxo, baix, clarinet, bateria i ocasionalment guitarra, principalment de dotze cordes. Realment extranya. I normalment eren teclats que es complentaven i que tiraven del carro de la banda. I també, la perfecta mixtura dels dos vocalistes i principals comandants del grup. L'altre eren les lletres, que no eren les tipiques per a fans histèriques. Parlaven sobretot de política, de l'alineació de la societat i tambe d'amor, però més aviat de conflictes de parella. Denostats per uns al considerar-los un mer producte per a fans, oblidats o desconeguts per altres, al estat espanyol tenia molta enomenada i també molt de seguiment, però que malauradament la seva fòrmula no ha estat seguida. Postser si que hi ha una certa influencia en les nombroses bandes que a la Gran Bretanya d'aquesta dècada, han afegit un piano a la base de la seva instrumentació principial, però en només aixó podria dir-se que hi resonen ecos de Supertramp. Aquí teniu un parell de videos d'aquesta banda:
Fool's overture, on el Roger Hodgson fa homenatge a Wiston Churchill i de com la societat aparta a la gent molesta i els denigra.
I Crime of Century, on parla del individu enfrontat davant de la societat.
Sonic Youth: Controversia i descontrol, dispersió, destrucció, sexe i distorsió. HO NECESITO! Ja en tinc prou de bandes que fan el seu reportori com si caguesin una petita tifa d'or. El pitjor es la gent, que acudeix en massa als grans festivals sense tenir ni puta idea de qui toca, i el pitjor, molta gent hi va per a veure la gent i com dien ells, a veure "l'ambient". Buff, quina cosa tant idiota. Si jo quant vaig a un concert el que vull és veure a la banda, la gent és el que menys m'interesa. Si ho pogues fer, els esborraria a tots. Per desgracia, he tingut d'assitir a algun d'aquests festivals perquè no tenia altre posibilitat. Suor, empentes, no sol haver-hi seients, tothom fuma herba (troba fastigosa l'olor) i un llarg etc. Els Sonic Youth precisament tocaven en un gran festival, pero crec que era l'única oportonitat de veurel's. I ara més que mai es fan necesaris, perqué adopten aquest estil tant perillós en que les cançons es desfan en un mar de distorsio, en que la Kim escupeix la seva historia d'amor vers un violador, on veus als músics excitats per el toquen i ho contaminen. Es de les coses que fan viues el rock. Que no tot està asegurat i quadriculat. Que encara hi poden haver-hi temes frontera que algú ha d'atrevessar i ells, sens cap mena de dubte, en són pioners.
Demà a la Jazz Cava de Vic, és presentarà el clip que vaig produïr, amès de l'estrena en directe dels Àcid Úric. Dues fites, amb un camí llarg recorregut, i com no, amb entrebancs típics de les grans odisees. Però com diu un adagi de la Terra Mitjana, tot va bé si acaba bé. Us deso primer, algunes fotos del rodatge:
Bé, no és un cançó que desqualifiqui les guitarres i per afegit el Rock, sinó més aviat s'en riuen. Tres ties que ben bé les podria haver vestit la Agatha Ruiz de la Prada riguent dels clitxes de la guitarra i de totes les posturetes asociades. Per cert, la tia que fa el solo es imposible que ella el faci, per la simple raó que amb els unglots que em porta no pot digitar bé. Incovenients de tocar la guitarra.
Amb una trejectoria una mica irregular, i en el cas del cantant amb una vida plena de fets dramatics, els Eels varen debutar a la segona part dels anys 90 amb aquesta cançó.
Malauradament passa, un grup prometedor es trenca just quant la seva trejectoria arrenca. I realment el seu album postum és molt bo i ple de bones vibracions.
I uns deixo un enllaç on podeu descarregar el seu album i un altre on hi ha el seu MySpace:
En els 80 i 90 del segle passat, s'anomenava despectivament dinosaure a una banda de rock o pop que convocava a grans masses de gent en directe i que feien grans xifres en vendes. Led Zeppelin, The Rolling Stones, The Who, eren els grups prototípics. Amb el punk, aquestes bandes varen quedar desplaçades o simplement varen desaparèixer. De fet, moltes bandes punk, en secret les admiraven i fins molts anys més tard no ho varen confesar. Inclòs el Kurt Cobain, que en nombroses vegades havia despotricat contra les bandes-dinosaure, sentia admiració pels Led Zeppelin. Els ELP són un exemple clar de banda dinosaure, de com el Rock Progresiu va cometre tots els seus imperdonables excesos: Musics execel·lents, filigranes orquestrals, temes molt llargs amb nombrosos canvis de temps, enormes convocatories en directe i joies com aquesta, d'un temps que potser no tornarà.
He de reconeixer que el videoclip ja te uns anys, i que les noies ja hauran crescut una mica, però el que es cert es que transpuen energia roquera. Evidenment l'ombra de The Ramones es molt allargada, i es nota molt en aquest grup. Disfruteu-les!
Mmmm. Una cançó que per el qui hi eren i n'eren prou conscients tenia de ser un xoc. Malauradament un servidor no els va descobrir fins molt més tard (acaballes dels 80, principis dels 90). Malgrat aixó, conserva tota las seva irresitible força!
