Si els 80 foren de plenitud pel rock i el pop i els 90 de la destrucció nihilista i descomposició progressiva, aquesta dècada sembla que vol tornar a l'inici de tot, com en Dylan i els folksingers dels 40,50, i principis dels 60. Una guitarra i tota la força emocional en les lletres, i si s'escau, altres instruments, però no per fardar-ne, sinó com a recolzament total, no per marcar una diferencia amb la competència. Parlant de les lletres, ja no parlen d'acomplir grans ideals, arrasar-ho tot, o inventar-se himnes. No. Aquesta per exemple parla de com una mena de redempció, de reconèixer un i altre cop les equivocacions i sobretot deixar fluir. Ni milionaris abans dels 30 ni consumisme atroç. Només que passi la vida.
6 comentaris:
Crec que el folk melancòlic com ara el d’aquesta cançó és una cosa que existeix a nivell minoritari, i que desde Dylan sempre tindrà el seu espai de seguidors, així com també el tindrà tota mena de tendències musicals minoritàries. Però un cop vaig sentir en un documental que la música sempre tendeix a imitarmajoritàriament la música de fa dues dècades, si això fos cert, ara mateix estaríem imitant la dècada dels 80, que no crec pas que fos la dècada de plenitud (per a mi la millor dècada de la música popular es pot situar entre el 65 i el 75) és a dir, jo crec que als 80 bàsicament predominava, com ara mateix, música per ballar, popsuperficial, alguna cosa de rock gòtic, i poca cosa més. Jo veig bastant així el que conec del panorama musical actual majoritari, però no ho sé, la veritat és que no estic gaire al dia, jo sempre tiro molt dels mateixos dinosaures de sempre, ja ho saps... En tot cas, quin nom li podem posar a la generació de joves d’ara, com els joves sempre han estat, per definició, més o menys en crisi: la generació crisi total?
Mira Oscar, el que no pots fer és generalitzar, ni seguir el que diuen alguns periodistes. El que dius dels anys 80 és un miratge com una catedral. Si els 80 és la culminació total del rock i del pop. Vols alguns exemples? Parlem si vols de "Swordfishtrombones","Raindogs" i "Frank wild years". El senyor Waits va començar als 70 però va eclosionar en els 80. Si vols parlem del senyor Cohen, que malgrat ja havia començat la carrera en els anys 60, el seu disc "I'm your Man" i en menor mida "Various Positions" l'entronitzaren com icona eterna. Que va haver-hi entre "Suzanne" i "Dance to the end of love". Si, uns quants discs però poc coneguts. S'ha d'anar en conte amb les dates i amb la gent que hi canta. Inclòs el Rock català és fill dels anys 80, encara que bevia molt del rock dels 70. Per no parlar de gent com Peter Gabriel, Tom Petty and the heartbreakers, John Mellencamp, o el mateix Neil Young que després dels seus increïbles àlbums dels 70 va tenir una dècada dels 80 bastant grisa fins que va treure "Freedom", tot un revulsiu i que molta gent dels 90 en prengueren exemple. Els Pixies, que malgrat són una banda entre dues dècades, la seva millor producció fou en els 80. REM, Smithereens i Sonic youth, l'incipient grunge tot és fruit dels anys 80. I per suposat, em mantinc en el que he dit abans, el que hi ha aquesta dècada és quelcom semblant el que va passar a finals dels 50 principis dels 60 amb els cantautors. Una nova via que malgrat fa molts anys que funciona, sembla que vol tornar a arrencar.
Digue'm hippy caspós però al festival de Woodstock me remito. Quan hi ha hagut artistes tan bons i en el seu millor moments que a finals dels 60 principis dels 70?
Bob Dylan, The Beatles, Els Stones, Van Morrison, Neil Young, Leonard Cohen, The Who, Jimi Hendrix, Eric Clapton amb Cream, The Doors,Joni Mitchell, Led Zeppellin i un infinit, etc. Si els compares per carisma i categoria amb els grups i solistesde qualsevol epoca posterior, no hi ha color. Molts encara es mantenen com a dignes dinosaures però admeto que el millor que van fer gairebé sempre és d'aquelles dates. Tom Waits ja va començar per aquelles dates, el Lou Reed igual, en fi, l'epoca daurada del rock per a mi, senss dubte, amb totes les excepcions que calgui com ara la Tori Amos, REM o The Cure, aquest darrers potser va ser el millor que va passar a la década dels 80, que segueixo pensant que va ser bastant fluixeta, musicalment parlant, en termes generals.
Clar, jo també et podria donar una llista igual de llarga o més si vols, però realment de que serveix? El que passa es que la dècada dels 80 i aixó em referia, és que s'ha menystingut, quant hi han hagut grans eclosions, grans grups i grans cançons. Si parlem dels 60, si, va ser una dècada excepcional, però siguem raonables, el que no pots dir és que els 80 The Cure fos el més gran. Un grup que va tenir el seu moment i despres del "Desintegration" tot ha sigut un marasme de mediocritat, apart de que no han tingut ni continuitat amb altres grups ni han pogut escapar de la seva propia caricatura, apart de que la majoria de banes contemporànies a ells els han superat. Com pot ser una dècada mediocre quant al any 1980 mateix sortiren el "Remanin in Ligth" de Talking Heads, el "Peter Gabriel III", o el "Boy" dels U2. Et penses que als 60 no s'en va fer de porqueria? i no diguem als 70. Per exemple, dels 90 nomès en salvaria la primera meitat, la segona va ser molt àrida i en franca decadència a tots nivells. Tots tenim les nostres preferencies i els nostres grups preferits i de música bona i que quedarà per sempre, s'en ha fet, s'en fa i s'en farà.
Hola Jean, después de leer tu comentario en mi espacio me he lanzado en picado a conocer L'Albatros. Te escribo en castellano porque me manejo más y tendría que pensar mucho en escribirlo perfectamente en catalán, pero lo entiendo totalmente. Es más, esto me sirve para intentar aprender más. Los días que comente y lo haga con tiempo quizás me tire al ruedo. Y por supuesto tienes en mi espacio la puerta abierta a expresarte en el idioma que consideres oportuno.
Bueno, voy al grano que me enrollo mucho. Me parece excelente este post. Andamos muy de acuerdo. El otro día comentaba en un blog que esto de las décadas siempre genera cambios cíclicos en las modas alternativas musicales. He descubierto hace poco una tendencia bastante interesante de claras influencias de los Beach Boys en su periodo de pop psicodélico, y curiosamente mucho procede de Seattle, cuna del grunge. Un saludo.
Wood! Tu tranquil, escriu en castellà si et plau, no hi ha problema. Voldira felicitar-te pel teu increible blog, es molt complert i desde ara mateix en seré un seguidor acerrim. Com pots veure, la meva nau és una miscelànea de tot: poesia, fotografia, cinema, música, inclos tinc un curt i un video-clip de collita propia penjats aquí. Gracies pel teu comentari i ens veiem per la xarxa.
Publica un comentari a l'entrada