L'Albatros s'acomiada i marxa cap a l'est. Cap un sol llevant - Jean Robur. Hell or High Water - William Elliot Whitmore

Amics, bloggers, visitants ocasionals i demés que rondeu per la xarxa i voltants, m'acomiado. Ha sigut una interessant i alliçonadora estada, però ara me'n vaig. Com dirien a Ses Illes no passeu pena, marxar, morir o abandonar no és quelcom d'extraordinari, sinó el que tothom fa. El que és insà és voler-se aferrar-se a les coses costi el que costi, i veure només la pròpia visió i no la de l'altre. Podeu treure els links i qualsevol referència a mi o a la nau, encara hi estarà alguns dies el blog a la xarxa, fins que d'una manera silenciosa, tranquil·la, serena i anònima, tot el contingut d'aquest blog desapareixerà, com desapareixen les olors i les pudors en un dia de tramuntana. Us deso un poema i una cançó d’en William Elliot Whitmore, amb una lletra molt preclara. Gràcies a tots, per tot!


Cap un sol llevant

Suposo que això,
o és la vida o la mort,
o tot alhora

Ara una lleugera brisa
bufa els núvols,
foradats per l'aurora

Torno, torno,
però me'n vaig,
ja ho sabeu

La pell morta
és aliment,
llampega en la humitat

He escalat foses abissals,
ressaques furtives,
chemtrails de cotó de sucre

Una ruta a Centenys,
mercaderia d'en T.M.,
i un homenatge a un gat saltenc

El Telm i la Nora se'n van
pels prats celestials,
gràcies a un televisor i al Pinnacle - Premiere

Hi ha un camí trist
al caire d'un full de carta,
i els mons construïts ara són runa

Sords, Riudellots,
La Barceloneta, Can Serra,
i Sant Julià de Cabrera

Volen olibes
al vall de les fulles,
i Moribund és a la terra de les heures

En Jules Verne, en Rafael Masó, en Fernando Pessoa i en H.M.R.T.L.M.T.C.,
beuen absenta i ratafia,
i miren els bells divans al voltant de la lluna

Dies a Horta de Sant Joan, Foix,
Cee, Carrión de los Condes,
i el Delta de l'Ebre

Us deixo,
no en el llit de mort,
sinó des d'el pont de l'Albatros

Begueu,
i seguiu somiant...

La nau que ha portat el blog. Albatross - Fleetwood Mac

Us deso una cançó molt adient i en homenatge a la nau que ha portat el blog per la xarxa, aquests darrers dos anys. “Com plàcid és el vol, plàcida és l'anada” - Chen Ruestes.

Shaker - Tulsa. Moviment perpetu

Un bon grup de música independent americana, encara que a mi només m'agrada l'album "I Was Submerged". Espero que us transporti igual que a mi...

The Parting Glass - Clancy Brothers & Robbie O'Connell. Cançó tradicional escocesa - irlandesa de comiat

Trobo a faltar aquí, una cançó semblant, potser perquè només podia sorgir a Irlanda o Escòcia. On al cantó d'una bona pinta de cervesa o d'un vas de whisky, s'entona una melodia de comiat, que té una mixtura molt difícil de reproduir en una cançó, que és tristesa, melangia, emoció continguda i un punt de serenor. Podeu agafar vosaltres també, la beguda que tingueu més a mà i escoltar aquesta tonada en silenci. Salut!

Love's ghost - Val Marshall. Cançons pel capvespre

Recentment he descobert aquesta cantautora de Hull (Anglaterra), que transmet una estranya serenor, com els capvespres d'aquestes jornades: Vermells, melangiosos, el punt obert entre dos móns irreconciliables que es troben per un moment, junts...
Us deso la seva adreça en el MySpace:

www.myspace.com/valeriemarshall

I aquí, en un tranquil concert:

Eurodiputats - Vol ser milionari?. Talk about the passion - Rem

13.000 € (2.163.018 en pessetes), com diuen allà al cantó, "un chollo". Aquesta quantitat (tret de les dietes i d'altres insignificances) és la que cobren els nostres estimats eurodiputats, alguns només per escalfar la poltrona i dir quatre paraulotes. I mentre l'atur s'escampa per Europa, alguns diputats (en el cas de la Gran Bretanya) ho aprofiten i es rebenten les dietes en pornografia o en viatges de creuer. El que necessiten aquests paràsits és que anem a votar aquest diumenge i els hi donem una lliçó. I que la gent asocial (com en Berlusconi o en "Chumari" Aznar) vagin o a la presó o al manicomi. O que passin alguns dies al carrer com algunes persones que es mostren en aquest vídeo. Com veieu, els músics si que es mullen i denuncien les parides i les paranoies dels polítics.

REM Talk About the Passion
Cargado por Celtiemama. - Ver más clips de música, videos en HD!

Eleccions Europees 2009 - Fàstic dels polítics. Rockin' in the Free World - Neil Young

Ho he de dir, em rebenta que cada any o quan toca tinguem de tenir un parell de setmanes d'un bombardeig de polítics sense treva. I si ho mirem d'una manera freda és hilarant. Algú ha vist a candidata pel PSC, que sembla que li hagin posat a dit, recorren sempre als tòpics i a les frases suades. El senyor Tremosa, amb aquesta cara de "pijoteres" insofrible, de que mai ha trepitjat una merda i tot i així sembla que tindrà una carrera reeixida com polític que no fot brot. I que dir del senyor Alejo (per mala sort, ahir va actuar al meu poble, ja sentia una pudor estranya, i no eren fems). El senyor Junqueres, que sembla que a cada discurs, estigui impartint una classe. I el candidat d'Iniciativa, que com ve sent habitual en les campanyes del seu partit, no hi va ni déu o enganxa als despistats que passaven per allà. Aniré a votar, però el meu vot no serà útil per tota aquesta colla d'aprofitats. I els hi dic jo, el capità d'aquesta nau: Mirin, els ciutadans n'estem fins el collons de les seves infules demagògiques. De que aniran vostès al Parlament Europeu a escalfar una cadira que ens costa molts de calers als ciutadans i el poc que els hi interessen els seus votants. El més patètic és el seu pas per les televisions, ni una engruna d'ànim ni d'esperança, respostes buides, reiteratives i que ja cansen, i ocupant part de la informació que ja no ens interessa. I per acabar-ho d'adobar, al final sempre nosaltres en tenim la culpa: Que ens abstenim, que no votem a qui toca i mil parides més de gent que es pensa que té responsabilitat i el que té és ànsia de poder i una visió despota-il·lustrada del que és la massa que els vota. Almenys tenim els músics que apart de mullar-se, denuncien, i que tenen molt més valor que tot el Parlament Europeu. El senyor Young per exemple, el mateix any que el règim totalitari de la Xina esclafava sense compassió la protesta pacifica dels estudiants i tots els cabrons polítics callaven, el vell Neil va posar el dit a la nafra. Que ho gaudiu i NO VOTEU ALS PARTITS MAJORITARIS!

It Don't Come Easy - Ringo Starr, George Harrison. Vida després dels Beatles

És curiós, els primeres singles que varen sortir després que els Beatles és separessin varen ser aquest tema i l'archifamós "My Sweet Lord", que sortia en el disc en solitari d'en George Harrison. I tots dos temes amb polèmica. El tema d'en Harrison va ser demandat i al cap d'una dècada es va sentenciar que l'havia copiat. I aquest tema, el primer d'en Ringo en solitari, les males llengües diuen que no el va compondre ell, sinó que li va regalar en Harrison, perquè comences de manera reeixida la seva carrera. De fet va a nom de Harrison/Starkey. Vull que vosaltres em digueu que us sembla, quina és la que us sona més bé. Aquí teniu la del senyor Starr:

I aquí la d'en Harrison, com no, inclou el Hare Krisna a lletra:

Per últim, dir que aquesta cançó va aparèixer en un capítol dels Simpsons, que els Smithereens en van fer una versió antològica i va ser com la vaig conèixer. I Us deixo amb els dos protagonistes, en Ringo cantant i el George a la guitarra, en el concert per Bangla Desh, tocant el tema d'avui:

Soul Meets Body - Dead Cab for Cutie. Esmena per la música entelada

La música independent es crea i és creada cada dia, per moltes, per milers de bandes amb una qualitat inqüestionable. I que van molt més enllà que la música comercial que es ven en la Mass Media. El que passa és que, com moltes coses en aquesta vida, per trobar, ja no dic, una cançó comercial, sinó una que valgui la pena, has d’escoltar tones i tones de música entelada, o sigui, la creació que fa servir l'autor per expressar el que sap i el que pensa, però que a la resta de mortals ens costa déu i ajuda submergir-nos, i moltes vegades, tirem la tovallola. Aquest és el cas dels Dead Cab for Cutie, banda en què no manca la qualitat, sinó que han fet pocs intents per superar la dicotomia entre el que ells fan i el que podria agradar, i no quedar-se per sempre més encasellats i encotillats en el reducte indie. Malgrat això, aquesta cançó amb una estructura més aviat peculiar, varen trencar amb els seus propis motlles.

This Corrosion - Lambchop. A la fosca de la praderia

Aquí teniu la particular versió que fan els Lambchop del "This Corrosion" que ja vaig postejar fa uns mesos, aquí.. Que la gaudiu!

Homenatge a Leadbelly

Ja a les acaballes d'aquest blog, vull retre homenatge a un cantautor que ha influït a molta música feta a la segona meitat del segle XX. Si en Robert Johnson ens va desar el seu punt de vista del blues i la seva manera de tocar la guitarra, en Leadbelly ha donat la seva herència musical a tot un reguitzell de bandes, solistes, cantants i grups de pop, blues, folk, rock, i un llarg etcètera. Per què veieu lo desapercebut que ha sigut en Leadbelly, us en faig un petit tast de gent que l'ha versionat.

Kisses Sweeter Than Wine - Theodore Bikel, Judy Collins

House of the Rising Sun - The Animals

Midnight Special - Creedence Clearwater Revival

Where Did You Sleep Last Night - Nirvana

Un nom - L'Ham de Foc. Fem créixer la llegenda...

Malauradament avui m'he assabentat que els amics valencians fa temps que estan separats. Ha sigut com el pas d'un gegant invisible, i que la majoria idiotitzada no ha sabut correspondre a la grandesa de la seva música, només atenta als refregits i molta música insulsa, que no dic que no tingui que existir, sinó que és massa atenció se l'hi dedica. Us animo a sentir-los, eren màgics, i malgrat que ja no hi són, els seus dos components ja han tret nous projectes. Deixeu tot, escolteu-los i fem créixer la llegenda...

Saber - Unleash the Force Within You!. Lluita a mort en el bar

Un dels anuncis amb més conya que circula per internet. Que el gaudiu. Es per majors de 18 anys.

I bet you look good on the dance floor - Arctic Monkeys. Pel bon camí

Puc estar errat (però no m'importa, a fi de comptes, açò s'acabarà aviat), peró crec que aquesta banda si sap madurar i no fa errades tontes pot arribar molt lluny. I es nota que no són una banda encotillada o plena de complexos. Res d'això. Pulsió rock-pop-indie i tot el que voleu per amanir-ho, l'important és que cadascú vegi si el que està escoltant li transmet alguna cosa. En el cas d'aquesta jove banda i en opinió meva, van a tota màquina i pel bon camí.

It's Alright - Echo and the Bunnymen. 80's per sempre més

Els Bunnymen, banda icona dels 80 i que apart de desercions i pèrdua d'algun membre, han fet el que és la ruïna de moltes bandes o sigui plantar-se en unes certes coordenades, peti qui peti. El que és extraordinari és que apart d'aconseguir congelar el temps i les cançons, n'han sortit indemnes i amb un cert èxit, això si, a les illes britàniques.

Al alba - Luis Eduardo Aute, Menaix a truà. Triangulacions gironines

En més d'una ocasió, el senyor Luis Eduardo Aute ha dit que quan estava fent el servei militar a les casernes de Girona, va perdre el sentit del color i tot ho veia en blanc i gris. No m'estranya gens. Des d'uns anys ençà a Girona i voltants els dies de boira cada cop son menys, però jo si que recordo als anys 70 i 80, quan els dies de boira (i fred) eren més habituals, tenir la mateixa sensació, sobretot quan anava a l'escola, on les parets tenien el mateix color depriment gris que a les casernes. Ara ja no hi són, només queda un edifici militar i que em penso que l'han repintat amb un color una mica més viu. D'ell és aquesta cançó dedicada a les darreres víctimes del franquisme, i que foren afusellades al trencar el dia.
Uns anys més tard, els Menaix a truà (grup bastant anodí malgrat la suma dels seus components i de nom horrible, em fa recordar la banda aragonesa Puturrú de fuá) han fet una versió més que digna i equilibrada. Recordo quan estava treballant de transportista, que em vaig trobar al Toni Xuclà (un dels seus components) i em va preguntar pel Teatre de Salt. I això que li vaig indicar bé i amb tot tipus de detalls, l'amic va anar a la seva i va seguir sense girar i quasi estampant-se amb un camió al saltar-se un semàfor en vermell. Llàstima no haver tingut un mapa, encara que crec que no li hagués servit de massa. Us deixo amb la cançó, salutacions i que la disfruteu!

House At The End Of The World - The Smithereens. Blood and Roses - Boy Elliott y Amigos Imaginarios. The Smithereens s'acomiada de L'Albatros.

Falten encara alguns dies perquè L'Albatros s'acomiadi, però aquí teniu als Smithereens amb una cançó molt adient per fer un adéu-siau i que pertany al darrer àlbum en estudi que va gravar la formació clàssica de la banda de New Jersey:


I com a curiositat, us deixo amb en Boy Elliott y Amigos Imaginarios que té de ser, a falta de més informació, la primera banda a l'estat espanyol que fa una versió de The Smithereens. Perquè en faci un grup de Catalunya suposo que encara tindran de passar mil anys. Que en gaudiu!

Blindness - The Fall. El règim del gran dictador, perquè ell ho val

Gran el senyor Smith. En aquesta actuació al Jolls Holland deixa al senyor Plant (ex Led Zeppelin, i com heu vist ara es dedica fer classes de palmes) de pedra, aixafant els aplaudiments amb la seva piconadora de distorsió i assonàncies. I és que el vell Mark les ha vist de tots colors i ningú ha pogut amb ell, apart d'implantar un règim dictatorial dintre el seu grup The Fall. S'ha mogut sovint pels marges de la música pop, inclòs en algun període ha jugat amb l'èxit una mica més massiu, però la realitat és que ell és propietari del seu món i pot fer el que li rota.

Old Devils - William Elliott Whitmore . Plantar-se en el món amb la veu i la guitarra

He de ser sincer, aquests darrers anys tinc debilitat manifesta pels cantautors americans de nova fornada, que sàviament han esquivat la crisi en què està sumida la industria musical i han tornat al principi. Com ho feien en Woody Guthrie, en Hank Williams, i en Bob Dylan, i és agafar una guitarra i la veu i plantar-se en el món. I amb la meva tornada us presento a un cantautor extraordinari que encara que ja fa temps que grava i toca en directe, aquest principi d'any ha sigut la seva desclosa definitiva. Veu potent, cops de bota "metronomenejant" l'espai, i els vells dimonis, exorcitzats.

Oda a la ratafia - Rafael Masó. Per aquests mesos i els que queden

Hola de nou! He tornat abans del que em pensava a reprendre el vol de l'Albatros per la senzilla raó és que no duri massa aquest blog. Si, ho sé, en sóc de tremendista, però la sensació que tinc ara i avui és aquesta. I no crec que sigui una tornada serena, més aviat serà a batzegades, no us refieu de trobar un post cada dos dies com feia l'any passat. I si us ha semblat amargues aquestes paraules, almenys per un moment, alceu amb mi un got de ratafia i llegiu l'oda que li va dedicar l'arquitecte Rafael Masó, que ha acompanyat al blog, en aquests mesos d'absència.


Oda a la ratafia

Un cant de pura lloança
Un cant de pura gaubança
Vull cantar en aquest dia
En honor a la RATAFIA:

Ratafiat et fasciamus
Et consequatur llepamus.
Això ho va dir un sant molt vell
Que era molt net de clatell,
Però segons diu la història
Avui ja és dalt la glòria.

Mai no s’ha pogut trobar
Allà on el van batejar
Per això el seu nom no s’escriu
I ningú sap com es diu
Però se sap bé del cert
Que va viure en el desert.

Allí feu la ratafia
I amb ella es sostenia
Sense menjar res més
Només herbes i papers.

Després sortí per la terra
Ans de començar la guerra
I anà a predicar arreu
A tot el poble europeu,
L’asiàtic i l’africà
Sense deixar l’Oceania
On hi estigué trenta-un dies
Mai ningú se’n va oblidar
Perquè a tothom que hi trobava
Ja la recepta donava
D’aquest licor sens igual
Que mai a ningú fa mal.

Més la gent ja no aprecia
Allò bo de la ratafia
I per la mandra que té
D’anar llegint un paper
Ha perdut el formulari
En el qual es pot trobar-hi
La manera com es cria
Nostra excelsa ratafia.

Sols en un lloc poc comú,
La Masia de Can Bru,
Es conserva un pergamí
Que el vaig llegir abans d’ahir
Que explica amb tots els detalls
Com es fa amb bona harmonia
Un bocoi de ratafia;
I ara us recitaré
Tot el que diu el paper
Millor el pergamí
Que costa un xic de llegir
Perquè la lletra és molt vella
I a més a més un xica garrella:

“In nomine Patri et Filium
Et omnium Sanctum Spiritum,
Ut facerem ratafiam
In primum vintium diam;
Compram aqua ardentorum
De adrogueram veinorum
Et posavit nous tendrarum
Et totus ben barrejarum
Ut faciebatur calendas
Tut colatur remenandas
Et comprabitur de sucrorum
Quince unces et litrorum
Et canyella et clavel•larum,
Limonabitur limonam
Barrejandum per purronam,
Vinte die tut plegati
Cada dia remenati,
Et in solum et serenam
Quot tornabitur morenam
Et collabitur finalis
Per maneras usualis
Et testatus qualquis gotis
Et llepabitur bigotis.”


Heus aquí ben explicat
Amb llatí molt depurat
En que conta l’escriptura
Però que és la gran manera
De fer Ratafia Vera.
La més dolça i transparent
Que hi ha sota el firmament.
I que no ho dubti ningú
Que així la fan a Can Bru
Que per això és la més bona
Que es coneix en tot Girona
I encara per dir-ho millor
En tot el món, Sí Senyor!
Si hi ha algú que en vol dubtar
Bon punt li facin tastar
Ja veureu com de seguida
Dirà que això no és mentida.

Heus aquí doncs explicat
El per què la Ratafia
És el millor que aquí es cria
I ara ja em dispensaran
Si potser els he estat cansant
Però si he fet tanta d’olla
És que vull guanyar-me una ampolla.

L'Albatros atura motors. Torno, per acomiadar-me - Tony Montana. Here comes the flood - Peter Gabriel

Bé amics, lectors i bloggers, l'Albatros estarà uns mesos inactiu. Us seguiré comentant, però la nau restarà aturada. No sóc amant de discursos i millor que parli la poesia i la música, que en saben més que jo, de com alimentar l'ànima i l'esperit. Per començar un poema del Tony Montana:


Torno, per acomiadar-me

Sóc,
dalt de la torre SAT-SUIS,
fumant Cohiba i amb un vas
d'aiguardent a la mà

Sobrevol en trànsit,
milers de vehicles
per la C-66,
el capvespre s'acoloreix dòcil

Aquí acabo,
ja m'està bé,
torno ara,
per acomiadar-me sense ressentiment

I ric,
com ho fan els bojos,
com a qui l'inunden d'afalacs,
o quan pesa massa l'ànima

No recordo haver nascut
però si haver mort,
la vida és això,
venir, anar

El sol es pon
rera el Rocacorba,
tot el que em restava
m'ho han llevat

I encara tinc temps,
abans que la nit
es faci més fosca,
per citar al vell Neil:
"Millor espurnar que llanguir"
"Millor espurnar que llanguir".

I un videoclip del vell Peter:


Salutacions, merci per tot i ens veiem aviat!

Back in NYC - Jeff Buckley. La versió més aspre

Quan és parla d'en Jeff Buckley, a tothom i alhora els hi ve al cap la versió que va fer del "Hallelujah" d'en Leoanard Cohen. Però en Jeff ja ens posava en avís al "Grace" amb "Eternal Life" o en el seu segon i pòstum treball, on hi han temes que s'allunya totalment de la dolçor, com l'exemple que us poso avui, que és una versió de Genesis, del seu àlbum "The Lamb Lies Down on Broadway". Hi destaco la marea de distorsió, aquest baix repetitiu i polsant com una fresadora industrial i la veu eterna i torturada de l'amic Jeff.

Efecte Dòmino - U_MÄ. Com fer música sense estirabots i en català

Posar aquest vídeo és quasi bé una obvietat, perquè segur que heu sentit la melodia en l'anunci de reciclatge de la Generalitat. Aquest duo format per en Pau Vallvé (també conegut com Estanislau Verdet) i la Maria Coma fan música íntima, electrònica i d'alta qualitat. Us recomano que escolteu el seu únic disc que han tret al mercat, perquè està omplert de petites joies. Música allunyada d'estirabots o pinso per la massa. U_MÄ és un producte automanufacturat que els passa la mà per la cara a la majoria histèrica que fan música a casa nostra.

Chicago - Sufjan Stevens. Una de les cançons definitves per una dècada sense nom

Si els 80 foren de plenitud pel rock i el pop i els 90 de la destrucció nihilista i descomposició progressiva, aquesta dècada sembla que vol tornar a l'inici de tot, com en Dylan i els folksingers dels 40,50, i principis dels 60. Una guitarra i tota la força emocional en les lletres, i si s'escau, altres instruments, però no per fardar-ne, sinó com a recolzament total, no per marcar una diferencia amb la competència. Parlant de les lletres, ja no parlen d'acomplir grans ideals, arrasar-ho tot, o inventar-se himnes. No. Aquesta per exemple parla de com una mena de redempció, de reconèixer un i altre cop les equivocacions i sobretot deixar fluir. Ni milionaris abans dels 30 ni consumisme atroç. Només que passi la vida.

Anoharra, Arrahona, Banderas de Mayo - Poesia: Molt més i més enllà

Avui us recomano uns quants blogs de poesia d'en Francesc Puigcarbó. Perquè és necessària. Perquè malgrat alguns caps grossos, diu molt més que les altres disciplines d'escriptura. Perquè no s'ha de ser rapsoda ni dir els versos de manera afectada o inflamada, ni tant sols recitar-la, amb que ho llegeixi la teva ment n’hi ha prou. Perquè malgrat no entenguis un borrall del que s'escriu, t'omple, t'anima a cercar. Aquí teniu les adreces:

Anoharra

Arrahona

Banderas de Mayo

Per acabar, agrair al Francesc Puigcarbó, que m'ha deixat penjar un poema cada diumenge, desde el novembre fins avui. Gracies Francesc!

Terra endins - Relk. Catalunya, terra de miratges?

Poesia, lletres treballades i gens afectades, ni reivindicatives, ni falses, ni venudes. Posada en escena pulcra i artística. Tenir tots els trumfos i no donar en el clau? No hi ha explicació. Potser si que els Relk els hi falta una punta més comercial. Si. Però prefereixo a ells als dinosaures musicals de Catalunya que no tenen on caure morts i no entens com tinguin encara la barra de pujar a un escenari. No dic noms. Ni que en part també s'ho mereixin. Però hi ha coses que clamen al cel, una és tenir certa entitat i mestratge i l'altra, fer un atemptat al públic en forma de bombes d'avorriment. Potser a Catalunya no hem arribat encara, a una massa crítica de grups amb certa entitat alternativa i que encara tinguem d'aguantar anys i panys a bandes mortes-vivents que s'arrosseguen patèticament pel país.

Another way - Anorak. Electrònica doméstica

Casualment vaig descobrir el seu primer àlbum (A Limited Time Only) en un racó de la biblioteca. Electrònics, atmosfèrics i hipnotitzants, un disc i el seu següent del tot recomanables. Aquí teniu el seu MySpace:

Anorak

I també us deso aquest seu primer clip:

Estampes d'Octubre

Avui us deso una sort de fotografies que vaig fer l'any passat. Espero que us agradin.


Perseguint les ones




















La solitud del fotògraf




















Tres gràcies




















Trencant

























Petja




















Trànsit tardoral




















Les ribes del Ter




















Vòrtex




















Xoc de quàsars




















Meditació de siamés i birmà (Nen i Pelut)

My Youngest Son Came Home Today - Lilac Sheer. No es pot oblidar!

No sé si el que va passar ara farà un mes va servir de res, la gent protestava i el món era un clam contra el bombardeig indiscriminat de Gaza. Tinc l'esperança de que sí, que l'impunitat i l'acarnissament s'han acabat i que la movilització de la gent i de tot el planeta són el reflex de que l'injusticia ha començat la seva fi. Us deso una cançó sobre el conflicte d'Irlanda del nord, on l'odi i el dolor va perdurar durant molts anys, on parla de la mort heroica, però per la mare es dolor i tristesa. No podem oblidar! Salutacions!

Youth Against Fascism - Sonic Youth. Per...

Per el PP, per l'alcalde de Boadilla del Monte, per L'Esperanza Aguirre, per la Rosa Diez, per a la gent de Ciutadants, per la trama d'espies, per l'Arcadi Espada, per el Federico Jimenez Losantos, per els convocants de la manifestació per el biligüisme a Galicia, per el Blas Piñar, per en Francisco Franco, per el Cesar Vidal que faci molts més llibres, per la trama de corrupció a Madrid, per en Francisco Camps, per el dinosaure Manuel Fraga, per UPyD, per a Casa Pepe, per en Miguel Ángel Rodriguez, per en Carlos Fabra, per el signants del manifest d'intel·lectuals, per l'Ana Botella, per Unió Valenciana i els blaveros, per en George Bush, per l'Albert Rivera, per l'Ángel Acebes, per en Benet XVI, per la Carmen Polo, per l'Eduardo Zaplana, per en Martinez "el Facha", per en Fernando Sabater, per la María Dolores Cospedal, per les estatues d'en Franquito que queden en peu, per l'Alejandro Lerroux i els lerrouxistes antics i moderns, per els Peones Negros, per els carrers dedicats al putos feixistes i a la gent que admiraven i que també li dedicaren un carrer, per en José María Aznar, per l'estat d'Israel que aplica al genocidi al poble palestí, per en Felip V i tots els seus maleïts descendents, per l'Albert Boadella, per la monarquia i els monarquics, per l'Eduardo Zaplana, per el Silvio Berlusconi, per en Jean-Marie Le Pen, per en Fernando Vizcaíno Casas, per l'Eugeni d'Ors "Xenius", per...

Sonic Youth - Youth Against Fascism
Cargado por Sonic-Youth